Capítol 5: Assegurant la llavor peluda

En l’últim capítol, us vaig explicar com vam acabar perdent la temporada de conreu del 2013. El motiu va ser que l’ONG governamental que assistia els agricultors va deixar de rebre fons de l’Estat, es va tallar la comunicació i ningú sabia com reconduir la situació. Aquí vaig aprendre que havíem d’actuar sense intermediaris, crear la nostra pròpia xarxa d’agricultors compromesos amb el nostre projecte.

El següent viatge a Brasil va ser a l’agost del 2014. Vam recórrer una bona part del nordest visitant famílies prèviament seleccionades, tenia la sensació que “a la tercera aniria la vençuda”. Diógenes Fernández ja formava part de l’equip d’OCC i va resultar ser la persona que necessitàvem, coneixia el terreny i tenia molt bona acollida entre els agricultors i la Embrapa.

La Embrapa és una agència federal que subministra les llavors i assisteix tècnicament als agricultors. Sense ells i sense l’inestimable ajuda gairebé personal de Fabio Aquino, responsable del departament de cotó orgànic, les nostres bones intencions haurien estat en va.

L’obtenció de les llavors en si mateixes ja és tot un procés, ja que, si te la jugues, és probable que estiguin contaminades amb espècies modificades genèticament. Això succeeix perquè circulen molts tipus de llavors i no tots els agricultors saben de la importància de conèixer el seu origen, per pol·linització de camps adjacents, i també és comú que es contaminin en el procés de desmotat si s’ha realitzat en una empresa que combina cotó convencional amb orgànic.

Era molt important començar amb bon peu i assegurar-nos unes bones llavors. Normalment, es comercialitzen sense lint, és a dir, sense pèl, ja que es consideren més netes i amb menys risc de transportar insectes. No obstant això, s’utilitzen agents químics agressius per treure el pèl al voltant de la llavor. Així que aconseguir suficients llavors “sense lint” en els nostres 3 colors va ser tot un repte.

L’assistència tècnica suposa un altre gran repte, donada les enormes distàncies que cal recórrer per reunir-se amb un grup de famílies. Cal anar per pistes de terra molt trencades fins a arribar on resideixen. En el millor dels casos son grups de 6 a 10 famílies en “assentaments”, que són com petits grups de cases amb els conreus al voltant. Cada assentament forma part d’una cooperativa de la regió. Aquests reben la formació i el seguiment dels plantius a domicili, per dir-ho d’alguna manera. Entre les famílies s’ajuden en les feines de preparació dels camps i en la collita, que es fa de manera manual i pot durar un mes, ja que només es col·lecta la ploma que està en l’òptim estat de maduració.

En aquest viatge vam anar a visitar cooperatives de 4 estats: Piauí, Rio Grande do Norte, Paraíba i Pernambuco. Cal viatjar per aquestes carreteres interestatals del nordest per adonar-se del perill que comporten; els paviments estan en molt mal estat amb múltiples forats d’una mida mai vista a les nostres carreteres, és molt comú trobar-te amb animals en llibertat, hi ha molt trànsit de vehicles pesants que conviuen amb petits ciclomotors que condueixen pel mig del carril. Perquè us feu una idea, en aquest viatge vam fer més de 2500 km en 10 dies.

Anar a conèixer personalment totes les famílies a les seves cases és l’experiència més bonica que he tingut en tot aquest projecte. No hi ha taules de reunions ni res per l’estil, no sents que estiguis negociant res al seu ús, simplement els mires als ulls i els escoltes. Entens la importància que tenen els conreus biodinàmics per al sustent alimentari de tota la família i els animals que crien. Són zones on plou molt poc i tenen dipòsits per emmagatzemar cada gota d’aigua del cel per al seu consum vital. Són bona gent, humil, sempre es despedeixen amb un “vai com Deus” i si els dius que només falta pluja perquè tot funcioni et diuen “Se Deus quiser”. Viuen amb molt pocs recursos, però amb molta fe i esperança.

Sense cap mena de dubte, en aquest viatge vam establir les bases de com funcionaria el projecte OCCGuarantee a Brasil, vam establir els contractes que anàvem signant amb les visites que realitzàvem, a vegades als locals de les cooperatives i a vegades als camps. Sempre després de llargues reunions on els explicàvem quina era la nostra intenció, “volem comptar amb vosaltres cada any, ens quedarem tot el cotó que pugueu produir”. Ja teníem preus i condicions pactades de la reunió de principis del 2014 amb la majoria de cooperatives, així que tots ja estaven informats de l’acord i molt contents de ser triats en la “parceria” d’Organic Cotton Colours.

Anava a ser un bon any d’inici, la previsió satisfà les nostres necessitats inicials per poder hilar a Barcelona. Teníem poc color verd, però aquesta vegada vam conrear amb llavors de “Topazio” i “Rubí”, que són dos tipus de tonalitats marrons, per provar amb quin ens quedaríem.

El següent viatge ja estava previst per a gener del 2015, era el nostre gran moment de fer l’exportació des del port de Recife, a l’estat de Pernambuco.

La veritat és que concretar el processament i preparació de la fibra, el seu transport, els tràmits burocràtics i l’exportació van ser grans desafiaments que us explicaré amb detall al capítol sis.