Capítol 4: Diógenes, la peça que faltava

En aquest quart capítol, continuo explicant el nostre primer viatge al Brasil. Ara toca conèixer als agricultors, els nous accionistes d’OCC…

Els agricultors, els nous accionistes d’OCC

Volíem que els agricultors sentissin que hi havia un vincle amb ells que anava més enllà de la figura del comprador i el venedor. Es tractava de fer-los veure que ells formaven part del projecte tant com nosaltres. Havien de convertir-se en els nostres “accionistes” al camp. La seva història aportava valor al projecte i més enllà del cotó, Organic Cotton Colours estava compromès amb les famílies que el treballaven.

El meu objectiu amb el projecte al Brasil sempre va ser crear un negoci d’economia circular on, a més de generar una activitat lucrativa, les persones que hi participessin veiessin millorades les seves condicions socials, econòmiques i laborals. I on la regió en què es desenvoluparia l’activitat veiés preservades les condicions mediambientals.

Durant els següents 6 mesos, vam organitzar una reunió en la qual participarien tots els interessats. Agricultors de 5 estats del nordest (Piauí, Rio Grande do Norte, Ceará, Paraíba i Pernambuco) que pertanyien a la anomenada Rede i estaven agrupats en més de 6 cooperatives (en total més de 450 agricultors), 3 membres de l’Embrapa, ONG, organitzacions de suport governamental i periodistes locals.

A principis de febrer del 2014, vaig viatjar al Brasil novament per dur a terme la reunió amb tots ells. Aquesta vegada acompanyat per en Joaquim Barbosa, el nostre home a Portugal, amb qui tinc una relació de confiança estreta, i amb l’Àngel Sánchez, que ni podia ni volia perdre’s els inicis d’aquest nou projecte. Malgrat la seva delicada salut aleshores, jo estava segur que ho donaria tot per presenciar el que seria el futur de l’empresa que va fundar. Cinc mesos després del viatge, el juliol del 2014, després d’estar molts anys lluitant, l’Àngel va morir.

Al Brasil vam estar dos dies reunits, treballant per establir les bases del futur projecte OCCGuarantee d’Organic Cotton Colours en el qual tots ells tindrien cabuda.

Aquest últim viatge va ser l’inici d’OCCGuarantee com a model de negoci i com a compromís d’Organic Cotton Colours. Vam establir les bases de com volíem que es estructurés la relació. Malgrat això, encara em sentia perdut sobre la manera de gestionar el projecte en la distància. Sabia que l’èxit del projecte passava per tenir algú al Brasil que fos part activa en el desenvolupament del grup.

De les reunions que vam tenir al Brasil en aquest viatge i en el següent que vaig realitzar mesos després, hi va haver dues persones clau a les quals no deixo de agrair el seu suport incondicional. Des del primer dia i de manera desinteressada, només pel bé comú, Fabio Aquino, responsable de l’Embrapa, i Pedro Georges, pare de la Xarxa Agroecològica del Nordest i president de la cooperativa Esplar a Ceará.

Diògenes, la peça que faltava

En la recerca del perfil que necessitàvem per dirigir OCC al Brasil, hi va haver un consens enorme. El candidat perfecte era una de les persones presents a la reunió de la Xarxa. Es tractava de Diògenes Fernandes, fill d’agricultors que treballava actualment en una ONG i que tenia experiència en el tracte amb col·lectius d’agricultors.

El problema era que justament en aquest moment tornava a la feina després de lluitar per la seva vida durant dos anys a causa d’un accident de motocicleta. Encara avui ens riem quan recordem el moment en què li vaig proposar formar part del projecte. No me’ls va posar gens fàcils, tot i que finalment va accedir i això que en cap moment vam parlar de la retribució que rebria.

El meu següent viatge al Brasil va ser al maig del mateix any. Vaig anar a visitar una part dels agricultors i veure com evolucionava la nostra proposta. Va ser llavors quan em van comunicar que el Govern havia retirat els fons públics del projecte Dom Helder Camara. Aquesta organització assistia i finançava gairebé totes les famílies d’agricultors que formaven part del projecte OCCGuarantee i els assegurava les vies per les quals podien comunicar-se com a associació. Un cop els fons van ser retirats, les famílies van quedar aïllades i sense comunicació.

.

Sense cap mena de dubte, estàvem en el camí, però de moment no trobàvem el camí adequat. Al d’agost del 2014, ja amb el Diògenes treballant per a OCC, vaig tornar al Brasil… I el que va passar us ho explico al capítol cinc.