Capítol 2: Temptejant l’origen Índia

En aquest article, seguiré cronològicament les experiències viscudes per concretar el projecte OCCGuarantee d’Organic Cotton Colours. En el primer article, vaig explicar com van sorgir obstacles que havia de resoldre després de fer-me càrrec de l’empresa. El principal va ser que vam veure la necessitat de buscar on obtindríem el nostre preuat cotó orgànic.

A finals del 2011, vaig tornar de visitar a Sally Fox a Califòrnia, motiu pel qual etiquetàvem amb la marca Fox Fibre Colorganic. En aquell moment, vaig saber que hauríem de crear el nostre propi projecte per obtenir cotó orgànic amb color, així com crear la nostra propia marca.

La primera fira internacional a la qual vaig assistir va ser la Biofach a Nuremberg al febrer del 2012, i malgrat que no era una fira específica de productes tèxtils, vam tenir una molt bona acollida i vam veure el potencial dels nostres productes.

Entre els visitants, un empresari indi es va interessar pel que fèiem. Fins al punt que ens va demanar venir amb nosaltres de tornada a Espanya! Al dia següent, vam començar a concretar el nostre viatge al sud de l’Índia, on ell tenia empreses i contactes per ajudar-nos a establir-nos allà.

Al juny de 2012, Àngel Sánchez, fundador de l’empresa, i jo vam viatjar per primera vegada al gran país asiàtic del cotó amb totes les il·lusions i un seguit d’incògnites per resoldre. Allà ens esperava un senyor que no coneixíem i que no parlava anglès per dur-nos de ruta cap a Tirupur. Vam fer una parada en uns camps de cotó orgànic per ser-ne testimonis del procés de sembra, i vam veure un home que amb una pala anava treballant les sèquies, i vam veure que li faltaven diversos dits dels peus. Per Déu!, vaig pensar.

Es tractava d’una àmplia extensió preparada per al cultiu intensiu de cotó orgànic. Aquella nit ens van convidar a sopar a casa del nostre amfitrió, qui ens va explicar les possibilitats que teníem a la regió en termes de manufactura i acabats. Aquella mateixa tarda ens va mostrar el cotó orgànic colorit. A casa seva, tenia diverses bales de color marró i algunes plantes ja creixudes al jardí que estaven en fase experimental, després de 13 anys d’estudis amb agències del govern i diferents universitats. Em semblava que érem al lloc adequat amb la persona que podia ajudar-nos en el nostre objectiu comú.

En els dies següents, ens van portar a visitar diverses mega fàbriques de tintoreria, manufactura i, entre elles, una fàbrica que recollia ampolles de plàstic dels carrers per fer fil de polièster reciclat. Va ser tota una experiència veure el procés de rentat, triturat i fosa dels envasos. Un procés no massa sostenible i que només aconsegueix aprofitar el 30% del material necessari per produir un nou fil sintètic amb les òptimes propietats físiques per poder-lo teixir. Avui és la fibra sintètica amb més projecció dins del món de la moda “sostenible”, la qual cosa no deixa de generar controvèrsia entre els detractors d’aquest tipus de processos.

Sabíem que la seva empresa estava treballant per a importants clients internacionals i, en concret, una coneguda marca de centres comercials a Suïssa on servia articles realitzats amb cotó orgànic amb la certificació GOTS i FairTrade. Per tant, teníem la confiança de saber que, en principi, estàvem en bones mans.

Finalment, vam començar a negociar les condicions del servei que ens volia prestar, però mai vam tenir clar quin tipus de relació tenia amb els agricultors o amb els propietaris dels terrenys. Tot i que inicialment es va parlar de quantitats de cotó i del preu que ens l’oferia, inesperadament, l’últim dia a la ciutat de Tirupur, ens van oferir quedar-se amb un 30% dels beneficis de la nostra empresa a canvi d’obtenir tot el cotó que necessitàvem sense pagar ni un sol cèntim.

A l’endemà, després de donar-hi moltes voltes, vam acceptar les seves condicions pensant en el gest de confiança que van mostrar cap al nostre projecte, però hi havia moltes coses que no aconseguíem comprendre del tot.

Ja de tornada a casa, jo seguia amb una sensació d’incomoditat. La realitat va ser que, al mes següent, vam perdre tota comunicació per suposats motius de salut i, a partir d’aquell moment, tot es va tornar fosc. Després de l’experiència viscuda, vam decidir buscar en altres països.

El viscut a l’Índia em va fer pensar en com volia que fos el projecte OCCGuarantee. En aquell moment, i amb la meva curta experiència en el món del cotó, sabia que necessitàvem tenir tracte directe amb el propietari de les terres, res d’intermediaris o empreses vinculades.

Aquesta va ser la nostra “única” experiència a l’Índia, i avui sé d’altres projectes que aporten un valor real a l’economia local com “Chetna Organic”, el qual fa participants a diferents marques entre les quals es troba Skunkfunk, per promoure el cultiu orgànic a través d’agricultors familiars.

Segons mostrava Textile Exchange en l’Informe de Mercat del Coto Orgànic del 2016, l’Índia representava el 66,90% de tota la producció mundial de cotó orgànic, tot i que havia anat disminuint la seva quota durant un parell d’anys a causa de l’entrada de nous països productors. Això es deu al fet que molts agricultors d’aquests països consideraven els cultius orgànics, on podien obtenir més ingressos. Pel que sabem, encara avui no hi ha cap producció de cotó de coloració natural a l’Índia.

Així que mai podria haver estat la nostra opció de futur, donat el nostre ferm compromís de seguir “només” treballant amb colors naturals de la planta del cotó, prescindint del procés de tenyit i acabats.

No hi ha molts països que tinguin aquest tipus de llavors i tampoc abunda els agricultors que les cultiven coneixent la seva escassa o nul·la demanda, a més de la seva poca productivitat en comparació amb altres llavors de color cru molt més testades.

¿Si vam ser capaços de trobar una solució a les nostres necessitats? En el capítol tres us ho explico amb tot detall…